Durant el Pliocè ( 5 milions a 3 milions anys a. C.), a
partir dels moviments de plaques tectòniques, es produí la unió dels continents
d'Amèrica del Nord i del Sud. Això provocà canvis ens els grans corrents
oceànics que transformaren el clima i, per tant, la vegetació. El refredament
global va fer retrocedir les selves i
els boscos per deixar pas a més superfície de praderia i sabana. El continent
africà havia quedat dividit en dos per la gran falla del Rift (oberta uns 25
milions d'anys enrera), la qual també separava la selva tropical de la zona de
la sabana del sudest. És en aquesta zona i dins aquest tipus de vegetació,
formada per herbes altes i arbres aïllats, on apareixen els hominins anomenats
australopithecus o monees del sud, uns primats que es varen adaptar al medi gràcies al seu desplaçament bíped. Una de les
espècies d'australopithecus va donà pas al gènere homo.
L'inici de la última glaciació, fa uns 1'5 milions d'anys,
va ser clau per a l'evolució de l'homo, en les seves diferents espècies. Durant
el Pleistocè, època de canvis radicals en el clima, l'adaptació a l'aridesa
africana i a les baixes temperatures d'Euràsia va condicionà la major part de
la història humana: la formació de grups socials, normalment molt reduïts,
capaços d'organitzar una economia basada en la depredació, conduirà a
l'aparició del llenguatge verbal; la domesticació del foc, la construcció de
llars, la confecció de vestits d'abric, la sofisticació de les eines
lítiques...
Després de la retirada dels gels pleistocènics pel nou
escalfament global, el medi tornà més agradable i propicià, a les terres pròximes
als rius de la zona temperada, el descobriment o invenció de l'agricultura amb
els canvis tecnològics i socials que comportà i que coneixem com a revolució
neolítica. A Amèrica, l'extinció massiva dels grans mamífers terrestres, canvià
la dieta dels indis, els quals hagueren de canviar la seva alimentació,
bàsicament càrnica, en una vegetariana basada en una economia productiva.
L'anomenada caiguda de l'Imperi romà es posa com a fita
final de l'Edat Antiga. Idò aquest declive també pot ser degut al clima, als
seus canvis, a més d'altres contextos socioeconòmics. Els arbres d'aquest
període en deixaren constància en els anells concèntrics dels seus troncs.
Estudiosos de l'Institut d'investigacions Forestals de Suïssa han analitzat
objectes provinents d'aquesta època mesurant la gruixa dels anells de la fusta de
roure en què estaven construïts per analitzar els canvis climàtics de l'època.
Els resultats es cotejaren amb testimonis documentals d'aquells moments. La
seva conclusió: l'increment de la inestabilitat climàtica entre els anys 250 i
600 coincidí amb la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident i amb l'agitació
social de las grans migracions(la pressió dels bàrbars del nord empesos per les
tribus de l'est). Així l'estudi assenyala que al llarg del segle III de la
nostra era es va viure a Europa una etapa de dècades d'aridesa i molta calor combinades
amb altres de precipitacions molt abundoses i descensos bruscos de les
temperatures. Aquestes sobtades variacions es varen veure reflectides en
interrupcions de la producció d'aliments i, com a conseqüència, en una creixent
inestabilitat econòmica que provocà protestes i revoltes socials i la debilitat
de l'estat romà.
A la Baixa Edat Mitjana es produí un esdeveniment ambiental
que reduí dràsticament la població i, amb tota seguretat, provocà els canvis
que ens portarien a l'època moderna: la irrupció de l'anomenada Pesta Negra o
bubònica. Una inflamació dels ganglis que es complicava amb malalties
septicèmiques -de la sang- i pneumòniques -de l'aparell respiratori-. Quan la
pandèmia arribà a Europa a través dels ports italians a mitjans dels segle XIV,
ja havia reduït dràsticament les poblacions d'Índia i Xina a quasi la meitat.
Ràpidament la malaltia es va estendre per França, Castella, Aragó i el centre
d'Europa en un any; l'any següent arribà fins a Anglaterra i el nord del
continent. Fins i tot afectà a la Rússia europea. La purga demogràfica fou molt
elevada -es calcula que morí entre el 30 i el 60 % de la població europea-,
però no va ser la única conseqüència, sinó que produí una gran crisi econòmica
i social degut a la gran caiguda de la producció agrària. La manca de productes
agrícoles i la de mà d'obra en què es basava l'economia medieval foren
l'incentiu d'una nova era d'innovacions que posaren punt i final a l'Edat
Mitjana.
La Revolució francesa tengué lloc sota el regnat de Lluís
XVI, però començà a gestar-se sota el mandat de Lluís XV degut a la situació
precària en que es trobava l'estat francès a causa del deute públic -ens sona
d'alguna cosa?- i d'una important crisi agrària. Aquesta última sorgeix a causa
de les desfavorables condicions climàtiques dels anys 1787 i 1788: els
agricultors s'empobriren i deixaren de comprar productes manufacturats; això
provocà la manca de feina per als treballadors dels tallers i de les primeres
fàbriques i, finalment, el descontent general de gran part de la població. Allò
curiós és que, aquesta brusca i curta variació climàtica segurament fou
provocada per l'erupció d'un volcà islandès -això també ens sona-, la qual
provocà, amb el massiu llançament de fum i particules a l'atmosfera, una
disminució de la quantitat de radiació solar que arribava a la superfície
terrestre i, per tant, un llarg hivern que avui anomenaríem
"nuclear".
I la Revolució industrial? A finals del segle XVIII, Gran
Bretanya comptava amb tots els factors a favor per al seu desenvolupament: una
revolució agrícola que abastí de més aliments a la població i incrmentà la
població; un règim polític lliberal; importants avanços tècnics en mitjans de
producció i transports; i, finalment, estar situada en el nus, en el nodus
central, de la major xarxa de comunicació i comerç coneguda fins al moment i
que ja arribava i reunia als cinc continents. Malgrat la concurrència d'aquests
i altres factors no ens n'hem d'oblidar d'un de fonamental, el mediambiental:
les Illes britàniques comptaven amb un clima temperat plujós -el que suposa una
gran capacitat de recursos hidràulics tant per a l'agricultura com per a la
generació d'energia- i amb una gran
abundància de recursos minerals, en especial ferro i carbó. Gran Bretanya
estava enclavada en una regió de capacitat climàtica "superior", que
es com es coneixen aquelles zones de la Terra que tenen un clima que permet als
seus habitants humans desenvolupar una energia de treball superior a altres
regions amb climes més difícils.
Una vegada repassat tot això, i en podríem trobar més
exemples, veim, doncs, com la història de la humanitat és fruit de l'atzar, com
ho és el camí seguit per l'evolució de les espècies, sense cap planificació ni
humana ni divina.
Ramon Colom Guasp
