MACROFESTA CONTRA LES MENTIDES I LA IMPOSICIÓ

La d'ahir va ser la concentració humana més gran i carregada de seny i raó a la que he pogut assistir. Vaig arribar mitja hora després de l'inici, em vaig passar vint minuts veient passar riuades de gent de color verd devora una petita banda que tocava "Y a quién le importa" d'Alaska, em vaig enganxar amb quatre sullerics més, aturàrem als Instituts a pixar, menjar i beure, i seguia passant gent ocupant els dos carrils i ballant al so de les batucades, varen desfilar dues estelades i vaig pronosticar la foto de El Mundo de la portada d'avui -no em vaig equivocar-, ens reincorporàrem a la meitat i abandonàrem a Ses Tortugues perquè ja no es podia avançar més. El tsunami verd, pacífic, unitari en els crits de dimissió i sense banderes de partits ni sindicats, s'escampà després per tota Ciutat, la qual semblava ser la seu dels grünnen alemanys en versió pagesa. Els anomenats pancatalanistes foren cent vegades mil i arribats de tots els racons de l'illa. Davall la camiseta verda n'hi havia de tot color, religió i espècie -fins i tot passejaven cans i cocodrils de plàstic-. Les musulmanes -catalanistes a més no poder- portaven el vel de color verd; els padrins i padrines enarbolaven gaiatos i conduïen cadires de rodes; els nins i nines portaven globus i primer cantaven i ballaven i més tard demanaven als seus pares per partir de cansats que estaven; alguna "gente bien" del Passeig Mallorca i de Jaume III saludava des de finestres i balcons decorats amb draps i tovalloles verdes; el "Barón rojo" tenyí la seva avioneta de verd i quatribarrada; i així... (Fins i tot es rumoreja que hi assistí l'esposa del President, en aprofitar que el seu marit devia ser per les Bermudes a veure si se llevava el color groc de la pell i no li arribaven els vítores, només a mig recorregut perquè està a mitja jornada i només pot impartir anglès, la pobra). Mentre els matemàtics, acusats pel Govern de formar part de la causa, aguantaren quasi tres hores comptant cent, dues-centes, tres-centes... Fins a mil.

Bauzà i els seus acòlits no ho varen poder organitzar millor. Una festa per anunciar no la seva dimissió, sinó la pèrdua de la majoria social i de la majoria absoluta a les properes eleccions al Parlament. Una moguda "inimaginable", com deia avui Matías Vallés, en aquesta Mallorca del passa tu i del ja ho veurem, on sempre ha costat mobilitzar quatre moixos fins i tot quan ens han compixat les sabates. Són uns grans promotors -no oblidem tot el que promocionarem perquè la Gürtel i N'Urdangarín fessin feina i doblers- i s'ho han currat bé a base de mentides, provocacions i mesquindats durant tres setmanes. Els mestres, criminals que adoctrinen, terroristes que disparen eslógans i lluiten amb les paraules, els han ajudat, que per això tenen pedagogia, aportant els seus sous a la causa, desmuntant les falsetats i convencent a les famílies d'assistir a la macrofesta. La majoria silenciosa acompanyà i quedà a ca seva amb la camiseta blava posada o amb la vermella del Mallorca, asustats davant les amenaces i les imposicions de la minoria cridanera i rotja, o potser de por de no caure dins del "charco" del collonut Delgado. També els 90.000 confusos que hi anaren pensant que eren les rebaixes del Leroy Merlin: "venga con camiseta verde y le regalamos un taladro Bosch Esponja". I no ens oblidem de la concentració de militants de Terra Lliure i proetarres que es produí a la Plaça San Jaime de Barcelona.

Rajoy i la història, malgrat IB3 i el Telediario de la 1 -la notícia de la macrofesta sortí en 28è lloc-, tendràn un deute enorme amb Bauzà i companyia (garriguer, bunyolí, venedora de pisos, el der Beti, el dels ous del cérvol...). Ho ha aconseguit, mobilitzar a més de 100.000 illencs, Cañellas i Matas només en tragueren 50.000 com a molt al carrer i també s'hi esforçaren. Fins i tot se sentiren moltes veus que deien que, de seguir així, amb l'espanyolització vull dir, valia més prendre la Via. Bauzà potser ens ha mostrat el camí.

Avui Montoro ha premiat els nostres insignes governants, el virrei i la seva cort, amb una important reducció de l'aportació de l'estat a les Balears sobre el projecte de pressuposts generals. Això significarà noves retallades en sanitat, en educació trilingüe i en tot allò que ha de menester el poble. Supòs que la majoria silenciosa se'n deu haver posat molt contenta. O a més de silenciosa, també és cega i sorda?

Ramon Colom Guasp

MENTIDES I COSES PITJORS

Avui en dia de qualsevol cosa en fan un governant, pitjor, a qualsevol neci li donen la vara de mando. Quan jo feia feina de manobre algú em va dir "si vols conèixer qualcú, dóna-li es mando", així, en llengo baleá, i aquí els teniu, asseguts a la poltrona a base de falses promeses, de les errades dels altres i d'una campanya electoral finançada amb doblers de dubtosa procedència i farcida de promeses falses. Ells mateixos s'han destapat, davall de la majoria -relativa- que els atorgaren les urnes s'hi amagaven unes maneres despòtiques d'ostentar el poder, a base de decrets llei i ignorant les decisions judicials; l'únic que realment desitgen, el poder.

En un moment en què els ciutadans han sortit al carrer -els ciutadans actius que mouen la societat, no la majoria silenciosa que porta el bast posat- , reclamant democràcia plural i participativa, menys mentides i més atenció a la societat civil, ells tiren pel camí dret, basat en un argumentari falsejat, i provoquen encara més disensió entre l'anomenada classe política i el carrer, sort d'ells del seny i la poca agressivitat dels mallorquins.

Les mentides són moltes, i dites amb mala fe i no amb l'afany de que siguin piadoses,  i els incompliments més. Començaré per les primeres i em centraré només amb les referides a la política educativa que Bauzá i companyia -ultres disfraçats de demòcrates, incults vestits d'il·lustrats, experts músics en el raca-raca-. Argumenten que porten endavant el programa defensat abans de les eleccions. Fals. Tothom pot anar avui en dia a les hemeroteques i consultar el seu programa educatiu: en el primer punt, supòs que el bàsic i que per això va davant, prometen un acord educatiu amb els professionals, amb les famílies i amb les altres forces polítiques, perquè l'educació no es trobi a mercè de les voluntats polítiques de cada moment -no ho diuen tan bé perquè no en saben més-, tot just el que reivindicam els docents des de sempre i que ara no ens volen ni deixar esmentar -a força d'utilitzar l'adjectiu antidemocràtics, sí, ells, els tardofranquistes- argumentant la majoria democràtica de les urnes. També parlaven de potenciar la llengua estrangera, pero de cap manera informaven de que ho durien a la pràctica a costa de carregar-se altres àrees pedagògiques. La mentida s'ha convertit també en un incompliment: no han cercat l'acord, han provocat el desacord i la insurrecció, fins i tot, beneits ells, a força de defenestrar persones valuoses dins de les seves pròpies files.

Argumenten que la immersió lingüística ha provocat el fracàs educatiu, l'abandonament escolar, els regulars resultats en els informes PISA. Ja, ja, ja, deixau que rigui un moment abans de continuar escrivint... Això no s'ho creuen ni ells. Si s'ho creuen, aquí teniu una mostra més de la seva intel·ligència. Sembla un argument tret d'aquell acudit vell de la lògica i la peixera ("si no t'agraden els peixos, idò és que ets maricon"). El fet cert és que l'anomenada immersió, que jo no anomenaria com a tal, ha donat uns resultats acceptables quant a l'aprenentatge de les nostres llengües per part de gran part de l'alumnat de procedència estrangera. Ara et trobes, almanco als pobles, un xinès o una marroquina i li parles en castellà estil indi i fent manades com feim els mallorquins quan algú ens sembla de fora, i et contesta en un mallorquí que molts de dirigents del PP -Bauzá, Cabrer, etc.- ja voldrien per ells mateixos. El contrari, la lliure elecció de llengua, que per cert contradiu l'Estatut i la Llei de normalització que proclamen la potenciació del català, hauria provocat, amb el temps, una divisió social entre bilingües, els catalanoparlants, i castellanoparlants, i de cap manera hauria aconseguit l'assimilació al final de l'escolarització obligatòria de les dues llengües oficials. I per què, per cert, hi ha comunitats autònomes monolingües amb més fracàs escolar que la nostra? D'això, no passeu pena, en deu tenir la culpa en Zapatero.

El fracàs escolar és degut a altres raons, més bé polítiques i socioeconòmiques. Per resumir, la manca d'unes lleis educatives consensuades i desideologitzades i el creixement econòmic basat amb la construcció i el turisme -que feia que els al·lots no s'haguessin d'esforçar en els estudis per tenir una feina ben pagada i que els pares no valorassin el bé comú de l'escola- han romput el nostre sistema educatiu, si és que alguna vegada n'hem tengut algun. També un percentatge molt baix del PIB destinat a l'educació bàsica, a les Universitats, a la investigació... Què té a veure tot això amb el català i la immersió lingüística? Els resultats dels nostres alumnes en castellà a final de l'ESO superen els del alumnes de moltes comunitats autònomes monolingües. Un altra argument falsejat.

L'anglès. Ah, l'anglès. La pedra filosofal, el calce sagrat, el passaport cap al triomf laboral i, perquè no, la felicitat col·lectiva. L'aprenentatge de l'anglès s'ha convertit en un nou mite urbà, una nova exageració o alucinació col·lectiva que cega i no ens deixa veure el bosc, que enriqueix a acadèmies i escoles d'idiomes. És normal i lògic creure en aquest mite avui en dia i més quan molts dels nostres fills, vista la situació de la marca España, es veuran obligats a anar a cercar feina a l'estranger; en un moment en què l'educació és vista des de les altes esferes no com un enriquiment personal, sinó com una mercaderia més per a formar mà d'obra productiva (i mansa i callada). Però no té perquè convertir-se en un sancta santorum. La meva opionió és que, a l'escola obligatòria, s'ha d'aprendre el domini de la llengua, de l'expressió, de la facilitat per usar-la, d'esser capaços de exposar, argumentar, raonar utilitzant les paraules. Una vegada adquirida la capacitat comunicativa, després ja l'aplicarem a tots els idiomes que aprenguem, sigui anglès, francès o maorí. Amb uns rudiments de nivell mitjà, el que vertaderament ajuda a aprendre una llengua és l'experiència, els estudis o el treball a fora, els viatges, la feina... Però s'estan reduint les ajudes, les beques per a sortir a estudiar a l'estranger, quina contradicció. Com també s'han reduït els auxiliars de conversa i els mestres de suport. A més, quin professor per molt bo que sigui pot garantir l'aprenentatge d'una llengua estrangera en una classe de trenta alumnes i amb un currículum carregat de gramàtica. Que ofereixin més hores d'anglès, que reduexin els grups a 10 o 12 alumnes desdoblant les classes... tot això consta doblers i ells volen treure petroli d'allà on no n'hi ha (o sí, l'informatiu d'avui parlava que les Balears han tengut superàvit econòmic, a costa de retallar en sanitat, en educació, en assistència... afegesc jo). Les famílies és clar que volen que els seus fills aprenguin una segona llengua estrangera, però no a costa de passar pena amb les mates o el medi. I no parlem d'aquelles que tenen fills amb dificultats d'aprenentatge fins i tot amb la seva llengua pròpia. S'ha contemplat tot això en el (Irreal) Decret Llei?

Es defensen dient que la societat els ho demanava. És el que ells voldrien. Uns ciutadans que no se n'adonen del que els envolta. La realitat és ben diferent. Les famílies podien optar entre diferents projectes lingüístics pels seus fills, sempre respectant l'aprenentatge de la nostra llengua. Els ciutadans castellanoparlants i els seus fills no han estat mai amenaçats per les "forces catalanistes" i els mallorquins som els primers que no ens consta canviar de llengua (castellà, anglès, alemany, xinès i rus quan faci falta). A les escoles, els docents castellanoparlants no s'han esforçat gaire per adoptar el català com a llengua vehicular, com tampoc molts no s'han tret els cursos de reciclatge en aquesta llengua demanats per la normativa i han continuat impartint classes.  I no ha passat res; almanco no se'ls ha expedientat com als tres directors de Maó. Al carrer s'havia aconseguit una convivència harmònica, la majoria de vegades a costa dels catalanoparlants, això sí, i l'anomenat "problema de la llengua" semblava que havia deixat de ser-ho. La prova, la major part de les famílies va triar el català com a primera llengua de l'aprenentatge dels seus fills malgrat els esforços de la Conselleria per a desbaratar-ho.

No puc continuar, no perquè no em faltin més arguments, sinó perquè algú ha de fer el sopar, a ca nostra no tenc chacha com a can Joserra.

Carpe diem a tots, relaxing cup i mal els foti un llamp als necis mentiders. El temps posarà a cadascú al seu lloc.

Ramon Colom Guasp

L'amo en Biel i la seva generació (in memoriam)

Per als meus amics Aina, Toni, Pere, Laura, Biel, Xesc, Lena, Biel Jr., Gabriel i Víctor,

A la matinada del divendres al dissabte, morí l'amo en Biel Aguareles, el pare de n'Aina,  a Caubet. Simplement el seu gran cor va dir basta. Havia patit, amb resignació i queixant-se només quan no quedava altre remei, durant els darrers anys el dolor i la mala vida que li donava un cranc que li devorava la gargamella i al qual els metges no aconseguien tallar-li les pinces. La seva dona, el seu gran amor, també fou víctima d'una hidra d'aquesta espècie anys enrera, deixant-lo viu a l'hora que tocat d'aquella tristesa infinita que suposa la pèrdua del sentit del viure. Ha estat a temps de veure i tenir en braços a la seva nova néta, Laura, aquest petit estel que ens ha rejovenit a tots aquest estiu, i el seu esperit ha donat per tancada la seva comesa.

Ahir li tocà a ell. La carpa va tocant amb la seva mà gèlida les portes dels de la seva generació, aquells que naixeren durant la República, la Guerra o els anys de la Fam. La mateixa setmana també se'n va dur a Bernat Cabot i mon pare, que en complirà 83 pel gener,  em crida per dir-m'ho. Cada mort d'un d'aquells que sortien a les velles fotos escolars del Convent, amb cap rapat i calçons curts, suposa per ell un cop a l'ànima, una nova cadira buida a una classe on es comença a sentir tot sol.

El temps només corr en un sentit.

A l'estiu de fa tres anys, quan encara les casetes del Mónaco estaven dempeus, en Salvador portà la càmara a la platja per immortalitzar les cares alegres i els fruits dolços de l'estiu. En elles surten els rostres de mestre Toni Garau, el meu sogre i el meu segon pare, i de l'amo en Biel, envoltats de fills i néts sota els raigs del sol en un crepuscle daurat del que encara tenien ganes de gaudir. Baixaven tard, a l'hora de la cervesa,com també encara a vegades ho fa l'amo en Pep Girbent,  i escoltaven les converses de platja dels joves, els seus acudits, les seves rialles laxes i les seves elucubracions disbaratades, sota el rumor dels llampecs plens de vida dels infants i els seus jocs. S'havien amotllat al temps i ens feien companyia, mai nosa. Gaudien de poder participar quan els interpelaven, orgullosos del que sabien, del que havien après durant una vida gens fàcil, però mai soberbis.

Amb ells teníem l'exemple, pot ser sense adonar-nos, d'una generació que tombà el segle XX i encetà el XXI  a base d'esforç, molta feina i causes quotidianes i familiars. Tenir feina per dur un sou a casa, per poder fer un ca seva; respectar i estimar les seves dones com abans no s'havia fet mai; donar estudis superiors als fills, quan ells, fills de treballadors, no havien pogut, en aquells temps de grans diferències i penúries, passar de l'escola primària... Havien après a esser escèptics, i cínics en ocasions, davant les promeses de felicitat col·lectiva que els oferia la política (joves en el franquisme, pares en democràcia i padrins en la globalització mercantilista)  i la religió que havien mamat de petits passant comptes de rosari i misses en llatí. Havien sabut superar els tabús de l'època antiga i acceptat les novetats, ara desvelades, que els presentava la societat a través de la vida dels seus fills i néts: els divorcis, l'homosexualitat, les drogues, les noves famílies, la vida acomodada... Ells no ens feien discursos, parlaven amb els fets de cada dia i amb les anècdotes de la joventut.

Li devem molt en aquesta generació, no intentaré, per impossible, detallar-ho. Mon pare, mestre Toni Garau, l'amo en Biel, les seves dones, representen una humanitat que ha capgirat la Història en només cinquanta anys. Per això aquest humil tribut.

"I wish you were here..."

Ramon Colom Guasp

DEMOCRÀCIA TOTAL (apunts)

Avui he de tornar un llibre. Es tracta de "Autobiografía de papel" (Mondadori, 2013), del literat i periodista espanyol Félix de Azúa, i en el qual l'escritor repassa la seva experiència com a poeta, novelista, assajista i periodista. L'excusa de recollir la seva trajectòria literària li serveix a l'autor per analitzar l'art i la literatura del segle XX i enfrontar-la a la societat contemporània que ens toca viure, global i mercantilista, des d'un punt de vista personal escèptic i atrevit. Us deix els apunts presos a partir bàsicament dels subratllats de l'amic que em recomanà i deixà l'assaig, traços que m'han facilitat el resum i que destaquen els plantejaments més generals que  fa l'autor. Per si serveixen per a la reflexió.

Sobre la cultura i l'art:

"La cultura occidental [...] ha pasado de un sistema de élites y oligarquías en el siglo XX a la actual democracia total".

"El fondo técnico del proceso, la colosal ampliación del área controlada por la red y el orden cibernético, había de dominarlo todo".

"El tópico de la cultura producida industrialmente [...] no era sino el arte correspondiente a la democracia total".

"En los países avanzados son las masas las que deciden qué leer y las industrias se apresuran a fabricarlo".

"Poesía y novela forman parte de la cultura de masas y no se distinguen de cualquier otro producto industrial".

"Los diarios son centros de producción literaria cuya finalidad es disimular al máximo los acontecimientos reales e ir construyendo una historia ideológica peculiar".

"[El periodismo] el único género que exige un conocimiento superficial, pero lo más extenso posible, del mundo". [...] Es el género idela de la democracia total y de la cultura de masas. Los políticos le tienen pavor".

Sobre el món global i mercantilitzat:

"En la actualidad es mercancía prácticamente todo".

"La mercantilización total va unida a la democracia total, siendo esta sencilla y crudamente un mercado de votos y cada voto una mercancía que requiere un tratamiento técnico muy complejo".

"Millones de paratos conectados entre sí que permiten dirigir el comportamiento de billones de usuarios".

"La potencia descomunal de la red técnica, su capacidad de control, su energía igualitaria y niveladora precisan de dos o tres generaciones nuevas con fuerzas suficientes para ver la jaula desde afuera. Y cada día va a ser más difícil salir fuera".

"Quienes claman contra la globalización no entienden que es un proceso inevitable cuando la atribución de precios toma el mando de la totalidad de procesos sociales. Y en la democracia total no hay más razón, moralidad, sabiduría, entendimiento, espiritualidad o capacidad de proyección que la estadística".

"La justicia se adapta al mercado con conceptos como la alarma social y las iglesias actúan como supermercados de oferta espiritual".

"La felicidad es una abstracción bancaria que se vende como promesa de bienestar permanente [...] Y es una mercancía para masas ansiosas ce comprar cualquier medicina que les persuada de que están en ese mundo para algo".

"El gozo, el placer, el dleite o cualquier otro sinónimo de bienestar, incluido el disfrute, son siempre efímeros y obligadamente individuales. Este es el mayor valor del gozo. Que es efímero".

"La filosofía casi ha desaparecido [...] Y la ciencia en general ha venido a convertirse en un parámetro inferior y auxiliar de la técnica".

"Las revoluciones verdaderas son imprevisibles y no tienen líderes. La mejor experiencia de toda una vida ha sido la de constatar que somos juguetes del azar y nada de lo que hacemos con la pretensión de influir sobre el mundo es comparable con lo que realmente lo influye, sean píldoras o terremotos".

"Quienes habíamos comprado (bastante barata ciertamente) la felicidad del siglo XX, nos dimos cuenta que cualquier felicidad que puede mercantilizarse como liberación colectiva es, necesariamente, falsa".

"No hay nada más insufrible que la arrogancia de los creyentes".

"Aún estamos ensayando cómo sobrevivir en una sociedad sin dios y sin ayuda externa, después de veinte siglos de religión cristiana y sobreprotección divina".

"La decepción y el desencanto se producen cuando las soluciones que nos han servido para sobrevivir en tiempos revueltos se demuestran como la principal causa de que estos tiempos fueran revueltos".

Extret de "Autobiografía de papel" (Mondadori, 2013), Félix de Azúa.

Ramon Colom Guasp