MACROFESTA CONTRA LES MENTIDES I LA IMPOSICIÓ

La d'ahir va ser la concentració humana més gran i carregada de seny i raó a la que he pogut assistir. Vaig arribar mitja hora després de l'inici, em vaig passar vint minuts veient passar riuades de gent de color verd devora una petita banda que tocava "Y a quién le importa" d'Alaska, em vaig enganxar amb quatre sullerics més, aturàrem als Instituts a pixar, menjar i beure, i seguia passant gent ocupant els dos carrils i ballant al so de les batucades, varen desfilar dues estelades i vaig pronosticar la foto de El Mundo de la portada d'avui -no em vaig equivocar-, ens reincorporàrem a la meitat i abandonàrem a Ses Tortugues perquè ja no es podia avançar més. El tsunami verd, pacífic, unitari en els crits de dimissió i sense banderes de partits ni sindicats, s'escampà després per tota Ciutat, la qual semblava ser la seu dels grünnen alemanys en versió pagesa. Els anomenats pancatalanistes foren cent vegades mil i arribats de tots els racons de l'illa. Davall la camiseta verda n'hi havia de tot color, religió i espècie -fins i tot passejaven cans i cocodrils de plàstic-. Les musulmanes -catalanistes a més no poder- portaven el vel de color verd; els padrins i padrines enarbolaven gaiatos i conduïen cadires de rodes; els nins i nines portaven globus i primer cantaven i ballaven i més tard demanaven als seus pares per partir de cansats que estaven; alguna "gente bien" del Passeig Mallorca i de Jaume III saludava des de finestres i balcons decorats amb draps i tovalloles verdes; el "Barón rojo" tenyí la seva avioneta de verd i quatribarrada; i així... (Fins i tot es rumoreja que hi assistí l'esposa del President, en aprofitar que el seu marit devia ser per les Bermudes a veure si se llevava el color groc de la pell i no li arribaven els vítores, només a mig recorregut perquè està a mitja jornada i només pot impartir anglès, la pobra). Mentre els matemàtics, acusats pel Govern de formar part de la causa, aguantaren quasi tres hores comptant cent, dues-centes, tres-centes... Fins a mil.

Bauzà i els seus acòlits no ho varen poder organitzar millor. Una festa per anunciar no la seva dimissió, sinó la pèrdua de la majoria social i de la majoria absoluta a les properes eleccions al Parlament. Una moguda "inimaginable", com deia avui Matías Vallés, en aquesta Mallorca del passa tu i del ja ho veurem, on sempre ha costat mobilitzar quatre moixos fins i tot quan ens han compixat les sabates. Són uns grans promotors -no oblidem tot el que promocionarem perquè la Gürtel i N'Urdangarín fessin feina i doblers- i s'ho han currat bé a base de mentides, provocacions i mesquindats durant tres setmanes. Els mestres, criminals que adoctrinen, terroristes que disparen eslógans i lluiten amb les paraules, els han ajudat, que per això tenen pedagogia, aportant els seus sous a la causa, desmuntant les falsetats i convencent a les famílies d'assistir a la macrofesta. La majoria silenciosa acompanyà i quedà a ca seva amb la camiseta blava posada o amb la vermella del Mallorca, asustats davant les amenaces i les imposicions de la minoria cridanera i rotja, o potser de por de no caure dins del "charco" del collonut Delgado. També els 90.000 confusos que hi anaren pensant que eren les rebaixes del Leroy Merlin: "venga con camiseta verde y le regalamos un taladro Bosch Esponja". I no ens oblidem de la concentració de militants de Terra Lliure i proetarres que es produí a la Plaça San Jaime de Barcelona.

Rajoy i la història, malgrat IB3 i el Telediario de la 1 -la notícia de la macrofesta sortí en 28è lloc-, tendràn un deute enorme amb Bauzà i companyia (garriguer, bunyolí, venedora de pisos, el der Beti, el dels ous del cérvol...). Ho ha aconseguit, mobilitzar a més de 100.000 illencs, Cañellas i Matas només en tragueren 50.000 com a molt al carrer i també s'hi esforçaren. Fins i tot se sentiren moltes veus que deien que, de seguir així, amb l'espanyolització vull dir, valia més prendre la Via. Bauzà potser ens ha mostrat el camí.

Avui Montoro ha premiat els nostres insignes governants, el virrei i la seva cort, amb una important reducció de l'aportació de l'estat a les Balears sobre el projecte de pressuposts generals. Això significarà noves retallades en sanitat, en educació trilingüe i en tot allò que ha de menester el poble. Supòs que la majoria silenciosa se'n deu haver posat molt contenta. O a més de silenciosa, també és cega i sorda?

Ramon Colom Guasp

MENTIDES I COSES PITJORS

Avui en dia de qualsevol cosa en fan un governant, pitjor, a qualsevol neci li donen la vara de mando. Quan jo feia feina de manobre algú em va dir "si vols conèixer qualcú, dóna-li es mando", així, en llengo baleá, i aquí els teniu, asseguts a la poltrona a base de falses promeses, de les errades dels altres i d'una campanya electoral finançada amb doblers de dubtosa procedència i farcida de promeses falses. Ells mateixos s'han destapat, davall de la majoria -relativa- que els atorgaren les urnes s'hi amagaven unes maneres despòtiques d'ostentar el poder, a base de decrets llei i ignorant les decisions judicials; l'únic que realment desitgen, el poder.

En un moment en què els ciutadans han sortit al carrer -els ciutadans actius que mouen la societat, no la majoria silenciosa que porta el bast posat- , reclamant democràcia plural i participativa, menys mentides i més atenció a la societat civil, ells tiren pel camí dret, basat en un argumentari falsejat, i provoquen encara més disensió entre l'anomenada classe política i el carrer, sort d'ells del seny i la poca agressivitat dels mallorquins.

Les mentides són moltes, i dites amb mala fe i no amb l'afany de que siguin piadoses,  i els incompliments més. Començaré per les primeres i em centraré només amb les referides a la política educativa que Bauzá i companyia -ultres disfraçats de demòcrates, incults vestits d'il·lustrats, experts músics en el raca-raca-. Argumenten que porten endavant el programa defensat abans de les eleccions. Fals. Tothom pot anar avui en dia a les hemeroteques i consultar el seu programa educatiu: en el primer punt, supòs que el bàsic i que per això va davant, prometen un acord educatiu amb els professionals, amb les famílies i amb les altres forces polítiques, perquè l'educació no es trobi a mercè de les voluntats polítiques de cada moment -no ho diuen tan bé perquè no en saben més-, tot just el que reivindicam els docents des de sempre i que ara no ens volen ni deixar esmentar -a força d'utilitzar l'adjectiu antidemocràtics, sí, ells, els tardofranquistes- argumentant la majoria democràtica de les urnes. També parlaven de potenciar la llengua estrangera, pero de cap manera informaven de que ho durien a la pràctica a costa de carregar-se altres àrees pedagògiques. La mentida s'ha convertit també en un incompliment: no han cercat l'acord, han provocat el desacord i la insurrecció, fins i tot, beneits ells, a força de defenestrar persones valuoses dins de les seves pròpies files.

Argumenten que la immersió lingüística ha provocat el fracàs educatiu, l'abandonament escolar, els regulars resultats en els informes PISA. Ja, ja, ja, deixau que rigui un moment abans de continuar escrivint... Això no s'ho creuen ni ells. Si s'ho creuen, aquí teniu una mostra més de la seva intel·ligència. Sembla un argument tret d'aquell acudit vell de la lògica i la peixera ("si no t'agraden els peixos, idò és que ets maricon"). El fet cert és que l'anomenada immersió, que jo no anomenaria com a tal, ha donat uns resultats acceptables quant a l'aprenentatge de les nostres llengües per part de gran part de l'alumnat de procedència estrangera. Ara et trobes, almanco als pobles, un xinès o una marroquina i li parles en castellà estil indi i fent manades com feim els mallorquins quan algú ens sembla de fora, i et contesta en un mallorquí que molts de dirigents del PP -Bauzá, Cabrer, etc.- ja voldrien per ells mateixos. El contrari, la lliure elecció de llengua, que per cert contradiu l'Estatut i la Llei de normalització que proclamen la potenciació del català, hauria provocat, amb el temps, una divisió social entre bilingües, els catalanoparlants, i castellanoparlants, i de cap manera hauria aconseguit l'assimilació al final de l'escolarització obligatòria de les dues llengües oficials. I per què, per cert, hi ha comunitats autònomes monolingües amb més fracàs escolar que la nostra? D'això, no passeu pena, en deu tenir la culpa en Zapatero.

El fracàs escolar és degut a altres raons, més bé polítiques i socioeconòmiques. Per resumir, la manca d'unes lleis educatives consensuades i desideologitzades i el creixement econòmic basat amb la construcció i el turisme -que feia que els al·lots no s'haguessin d'esforçar en els estudis per tenir una feina ben pagada i que els pares no valorassin el bé comú de l'escola- han romput el nostre sistema educatiu, si és que alguna vegada n'hem tengut algun. També un percentatge molt baix del PIB destinat a l'educació bàsica, a les Universitats, a la investigació... Què té a veure tot això amb el català i la immersió lingüística? Els resultats dels nostres alumnes en castellà a final de l'ESO superen els del alumnes de moltes comunitats autònomes monolingües. Un altra argument falsejat.

L'anglès. Ah, l'anglès. La pedra filosofal, el calce sagrat, el passaport cap al triomf laboral i, perquè no, la felicitat col·lectiva. L'aprenentatge de l'anglès s'ha convertit en un nou mite urbà, una nova exageració o alucinació col·lectiva que cega i no ens deixa veure el bosc, que enriqueix a acadèmies i escoles d'idiomes. És normal i lògic creure en aquest mite avui en dia i més quan molts dels nostres fills, vista la situació de la marca España, es veuran obligats a anar a cercar feina a l'estranger; en un moment en què l'educació és vista des de les altes esferes no com un enriquiment personal, sinó com una mercaderia més per a formar mà d'obra productiva (i mansa i callada). Però no té perquè convertir-se en un sancta santorum. La meva opionió és que, a l'escola obligatòria, s'ha d'aprendre el domini de la llengua, de l'expressió, de la facilitat per usar-la, d'esser capaços de exposar, argumentar, raonar utilitzant les paraules. Una vegada adquirida la capacitat comunicativa, després ja l'aplicarem a tots els idiomes que aprenguem, sigui anglès, francès o maorí. Amb uns rudiments de nivell mitjà, el que vertaderament ajuda a aprendre una llengua és l'experiència, els estudis o el treball a fora, els viatges, la feina... Però s'estan reduint les ajudes, les beques per a sortir a estudiar a l'estranger, quina contradicció. Com també s'han reduït els auxiliars de conversa i els mestres de suport. A més, quin professor per molt bo que sigui pot garantir l'aprenentatge d'una llengua estrangera en una classe de trenta alumnes i amb un currículum carregat de gramàtica. Que ofereixin més hores d'anglès, que reduexin els grups a 10 o 12 alumnes desdoblant les classes... tot això consta doblers i ells volen treure petroli d'allà on no n'hi ha (o sí, l'informatiu d'avui parlava que les Balears han tengut superàvit econòmic, a costa de retallar en sanitat, en educació, en assistència... afegesc jo). Les famílies és clar que volen que els seus fills aprenguin una segona llengua estrangera, però no a costa de passar pena amb les mates o el medi. I no parlem d'aquelles que tenen fills amb dificultats d'aprenentatge fins i tot amb la seva llengua pròpia. S'ha contemplat tot això en el (Irreal) Decret Llei?

Es defensen dient que la societat els ho demanava. És el que ells voldrien. Uns ciutadans que no se n'adonen del que els envolta. La realitat és ben diferent. Les famílies podien optar entre diferents projectes lingüístics pels seus fills, sempre respectant l'aprenentatge de la nostra llengua. Els ciutadans castellanoparlants i els seus fills no han estat mai amenaçats per les "forces catalanistes" i els mallorquins som els primers que no ens consta canviar de llengua (castellà, anglès, alemany, xinès i rus quan faci falta). A les escoles, els docents castellanoparlants no s'han esforçat gaire per adoptar el català com a llengua vehicular, com tampoc molts no s'han tret els cursos de reciclatge en aquesta llengua demanats per la normativa i han continuat impartint classes.  I no ha passat res; almanco no se'ls ha expedientat com als tres directors de Maó. Al carrer s'havia aconseguit una convivència harmònica, la majoria de vegades a costa dels catalanoparlants, això sí, i l'anomenat "problema de la llengua" semblava que havia deixat de ser-ho. La prova, la major part de les famílies va triar el català com a primera llengua de l'aprenentatge dels seus fills malgrat els esforços de la Conselleria per a desbaratar-ho.

No puc continuar, no perquè no em faltin més arguments, sinó perquè algú ha de fer el sopar, a ca nostra no tenc chacha com a can Joserra.

Carpe diem a tots, relaxing cup i mal els foti un llamp als necis mentiders. El temps posarà a cadascú al seu lloc.

Ramon Colom Guasp