Aquests dies els mitjans de comunicació ens han fet
partíceps del naixament d'una estrella. No es tracta d'un nou crack
futbolístic, ni d'un nou David Bisbal o d'una estrella de Hollywood; parlam
literalment d'una estrella. Va nèixer molt aprop, relativament, a
l'espai-temps, dins la nostra galàxia Via Làctea, a la regió central a la
constel·lació de Vela, fa uns 1400 anys (és a dir, a 1400 anys llum i, si ho
voleu saber en quilòmetres, només fa falta que multipliqueu -es pot fer amb
calculadora- 300.000 qms per 60 segons per 60 minuts per 24 hores i per 365
dies i per 1400 anys), quan Mahoma només tenia 42 anys i encara vivia a La
Meca, l'any en que Jerusalem fou destruïda pels perses després de la seva
recuperació pels bizantins... Però, per aquest fet extrany a la nostra lògica
de que quan miram el cel veim el passat (la llum del Sol tarda 8'3 minuts, 1
hora i 8'3 minuts a Canàries), els astrònoms no han pogut captar la nativitat
fins fa uns dies. I a més, li han fet una foto, que és el que han mostrat les
teles i es pot veure via internet.
La imatge ha estat captada per l'Observatori Astronòmic
Europeu amb el telescopi ALMA, el més potent a la superfície de la Terra i situat al desert d'Atacama a Xile per les
seves bones condicions de baixa nigulositat i de contaminació lumínica. Malgrat
això, el que han aconseguit fotografiar els astrònoms, no és el nadó estel,
perquè aquest és invisible a l'ull humà en estar ocult sota una capa de matèria
mol·lecular opaca, sinó els focs artificials que està amollant per a celebrar
la seva vinguda al món. És com si diguessin que hi ha foc i només ens
mostrassin el fum, les ombres de la caverna. El que ha pogut observar i
fotografiar el potent telescopi són dos fluxes de vent solar que emet l'estel
a un milió de quilòmetres per hora des dels seus dos pols i que es troben
formats pel gas expulsat al que s'afegeixen niguls de gasos i pols interestelar.
És el que els astrònoms anomenen un objecte Herbig-Haro, una nebulosa associada
amb estrelles que s'acaben de formar. Se'n coneixen i n'estan batiats uns 900 i
es calcula que n'hi podrien haver uns 150.000 només a la Via Làctea. Aquest
concretament s'anomena Herbig-Haro 46/47, té una extensió semblant al diàmetre
del nostre sistema solar, i tendran
temps de fotografiar-lo en més ocasions degut a que el part d'una nova estrella
dura uns cents de mils d'anys.
Com ocorr la gestació? En una zona de l'espai, normalment en
un viver d'estels, es concentra material interestelar de forma tan densa i
massiva que es contreu sobre ell mateix i comença a produir energia a partir de
les reaccions nuclears de fisió que s'hi produeixen. Això ocorr dins una mena
de placenta o nigul mol·lecular altament opac i, per tant, el que es pot
observar de forma directa són els dos potents fluxes de material que emet el
cos central de l'estel o estels. Perquè en aquest cas sembla que la HH46/47 no
és una, sinó dues estrelles bessones (la 46 i la 47), la segona una mica més disminuïda que l'altra, esdeveniment, el del doble estel, més freqüent a l'Univers que la germinació d'una sola, com ocorr amb el nostre Sol.
La Herbig Haro 46/47, ara encara en període de gestació,
deixarà, d'aquí uns quants de cents de mils d'anys, d'emetre aquest potent i
massiu fluxe bipolar i es convertirà en una estrella més de la nostra galàxia.
Amb el temps evolucionarà i, pot ser, d'aquí uns quants de mils de milions
d'anys explotarà en una supernova que repartirà els seus materials per l'espai.
Uns materialsa partir dels quals els futurs pobladors de l'espai n'estiran
constituïts i hi fabricaran les seves armes, les seves joies, els seus
vehicles... Com ho hem fet
nosaltres, constituïts per pols estelar. I així és: l'únic element
químic o material que es formà durant el Big Bang va ser l'hidrogen. Els
altres, el carboni que constitueix els éssers vius, l'oxigen que respiram, el
ferro amb que fabricam les nostres eines, el silici dels xips d'ordinadors i
mòbils, la plata i l'or de les nostres joies..., han estat tots formats pels
propis estels.
Els estels joves estan constituïts per hidrogen, el primer
element de la taula periòdica (un protó, un neutró). Aquest es troba sotmès a
tanta gran pressió a l'interior de l'estel que aconsegueix, mitjançant una
reacció de fisió nuclear, ajuntar dos protons i dos neutrons i dóna lloc al
segon element, l'heli. És el que fa el nostre sol. L'energia produïda en el
procés de fisió atòmica és la que ens arriba en forma de llum i calor. Si
l'estel se segueix contraent, els dos nuclis d'heli poden donar lloc a un de
berili; el berili i l'heli forman el carboni; el carboni i l'heli formen l'oxigen;
i així successivament. És un procés anomenat nucleosíntesi.
A l'any 1504 de la nostra era, astrònoms xinesos
documentaren l'aparició d'un gran estel al que anomenaren "estrella
convidada" per haver aparegut així de prompte en el gran ball del Cel. També la documentaren els indis anassazi que vivien al sudoest
dels actuals EEUU. Es tracta de la primera documentació existent sobre una
supernova, un forn de matèria estelar. A les estrelles massives, de més de vuit
masses solars, arriba un moment en què la formació d'elements pesats, com el
ferro, no allibera energia, sinó que la consumeix. Dins elles es produeix un
combat entre dues grans forces, la gravitatòria i la nuclear. Com a dos titans
un contra l'altre, una intenta compactar el material i l'altra expulsar-lo a
l'exterior. Quan la part central d'una d'aquestes estrelles enormes es
converteix en un nucli de ferro, el centre ja no pot aguantar la força de la
gravetat i col·lapsa pel seu propi pes. En els pocs segons en què dura el
col·lapse es formen els materials més pesats que el ferro i, al mateix temps,
les capes més exteriors de l'estel són expulsades a l'espai i forma la
supernova. Els elements dispersats per l'espai per la supernova creen un nigul
interestelar, us n'enrecordau, un nou viver d'estrelles i planetes, d'on
naixeran nous estels com el nostre Sol o com la Herbig Haro 46/47.
Ramon Colom Guasp
Ramon Colom Guasp
