Per als meus amics Aina, Toni, Pere, Laura, Biel, Xesc, Lena, Biel Jr., Gabriel i Víctor,
A la matinada del divendres al dissabte, morí l'amo en Biel
Aguareles, el pare de n'Aina, a Caubet.
Simplement el seu gran cor va dir basta. Havia patit, amb resignació i
queixant-se només quan no quedava altre remei, durant els darrers anys el dolor
i la mala vida que li donava un cranc que li devorava la gargamella i al qual els
metges no aconseguien tallar-li les pinces. La seva dona, el seu gran amor,
també fou víctima d'una hidra d'aquesta espècie anys enrera, deixant-lo viu a
l'hora que tocat d'aquella tristesa infinita que suposa la pèrdua del sentit
del viure. Ha estat a temps de veure i tenir en braços a la seva nova néta,
Laura, aquest petit estel que ens ha rejovenit a tots aquest estiu, i el seu
esperit ha donat per tancada la seva comesa.
Ahir li tocà a ell. La carpa va tocant amb la seva mà gèlida
les portes dels de la seva generació, aquells que naixeren durant la República,
la Guerra o els anys de la Fam. La mateixa setmana també se'n va dur a Bernat
Cabot i mon pare, que en complirà 83 pel gener, em crida per dir-m'ho. Cada mort d'un
d'aquells que sortien a les velles fotos escolars del Convent, amb cap rapat i
calçons curts, suposa per ell un cop a l'ànima, una nova cadira buida a una
classe on es comença a sentir tot sol.
El temps només corr en un sentit.
A l'estiu de fa tres anys, quan encara les casetes del
Mónaco estaven dempeus, en Salvador portà la càmara a la platja per
immortalitzar les cares alegres i els fruits dolços de l'estiu. En elles surten
els rostres de mestre Toni Garau, el meu sogre i el meu segon pare, i de l'amo
en Biel, envoltats de fills i néts sota els raigs del sol en un crepuscle
daurat del que encara tenien ganes de gaudir. Baixaven tard, a l'hora de la
cervesa,com també encara a vegades ho fa l'amo en Pep Girbent, i escoltaven les converses de platja dels
joves, els seus acudits, les seves rialles laxes i les seves elucubracions
disbaratades, sota el rumor dels llampecs plens de vida dels infants i els seus
jocs. S'havien amotllat al temps i ens feien companyia, mai nosa. Gaudien de
poder participar quan els interpelaven, orgullosos del que sabien, del que
havien après durant una vida gens fàcil, però mai soberbis.
Amb ells teníem l'exemple, pot ser sense adonar-nos, d'una
generació que tombà el segle XX i encetà el XXI a base d'esforç, molta feina i causes
quotidianes i familiars. Tenir feina per dur un sou a casa, per poder fer un ca
seva; respectar i estimar les seves dones com abans no s'havia fet mai; donar
estudis superiors als fills, quan ells, fills de treballadors, no havien pogut,
en aquells temps de grans diferències i penúries, passar de l'escola
primària... Havien après a esser escèptics, i cínics en ocasions, davant les
promeses de felicitat col·lectiva que els oferia la política (joves en el
franquisme, pares en democràcia i padrins en la globalització mercantilista) i la religió que havien mamat de petits
passant comptes de rosari i misses en llatí. Havien sabut superar els tabús de
l'època antiga i acceptat les novetats, ara desvelades, que els presentava la
societat a través de la vida dels seus fills i néts: els divorcis,
l'homosexualitat, les drogues, les noves famílies, la vida acomodada... Ells no
ens feien discursos, parlaven amb els fets de cada dia i amb les anècdotes de
la joventut.
Li devem molt en aquesta generació, no intentaré, per
impossible, detallar-ho. Mon pare, mestre Toni Garau, l'amo en Biel, les seves
dones, representen una humanitat que ha capgirat la Història en només cinquanta
anys. Per això aquest humil tribut.
"I wish you were here..."
Ramon Colom Guasp
