EL CLIMA I LA HISTÒRIA

A un dels meus articles del blog, decicat a resenyar el llibre de Félix de Azúa "Autobiografía de papel", destacava el següent pensament: "Las revoluciones verdaderas son imprevisibles y no tienen líderes. La mejor experiencia de toda una vida ha sido la de constatar que somos juguetes del azar y nada de lo que hacemos con la pretensión de influir sobre el mundo es comparable con lo que realmente lo influye, sean píldoras o terremotos". En suma crec que venia a dir que, per molt que els humans volguem dirigir la nostra història, sigui gràcies a algun tipus de planificació central o de promoció d'alguna ideologia concreta, aquesta, la història humana, com la història evolutiva, trontolla pels cops de l'atzar, provinents en ocasions del medi que ens envolta, en altres dels descobriments tècnics dels propis humans, i en moltes de la combinació d'amdós factors. Per a sustentar aquesta tesi em dispòs a fer un petit resum d'esdeveniments geològics i climàtics que han marcat les principals revolucions que marquen la història de la humanitat des dels seus orígens, alguns d'ells solapats amb invencions tecnològiques humanes

Durant el Pliocè ( 5 milions a 3 milions anys a. C.), a partir dels moviments de plaques tectòniques, es produí la unió dels continents d'Amèrica del Nord i del Sud. Això provocà canvis ens els grans corrents oceànics que transformaren el clima i, per tant, la vegetació. El refredament global  va fer retrocedir les selves i els boscos per deixar pas a més superfície de praderia i sabana. El continent africà havia quedat dividit en dos per la gran falla del Rift (oberta uns 25 milions d'anys enrera), la qual també separava la selva tropical de la zona de la sabana del sudest. És en aquesta zona i dins aquest tipus de vegetació, formada per herbes altes i arbres aïllats, on apareixen els hominins anomenats australopithecus o monees del sud, uns primats que es varen adaptar al medi  gràcies al seu desplaçament bíped. Una de les espècies d'australopithecus va donà pas al gènere homo.

L'inici de la última glaciació, fa uns 1'5 milions d'anys, va ser clau per a l'evolució de l'homo, en les seves diferents espècies. Durant el Pleistocè, època de canvis radicals en el clima, l'adaptació a l'aridesa africana i a les baixes temperatures d'Euràsia va condicionà la major part de la història humana: la formació de grups socials, normalment molt reduïts, capaços d'organitzar una economia basada en la depredació, conduirà a l'aparició del llenguatge verbal; la domesticació del foc, la construcció de llars, la confecció de vestits d'abric, la sofisticació de les eines lítiques...

Després de la retirada dels gels pleistocènics pel nou escalfament global, el medi tornà més agradable i propicià, a les terres pròximes als rius de la zona temperada, el descobriment o invenció de l'agricultura amb els canvis tecnològics i socials que comportà i que coneixem com a revolució neolítica. A Amèrica, l'extinció massiva dels grans mamífers terrestres, canvià la dieta dels indis, els quals hagueren de canviar la seva alimentació, bàsicament càrnica, en una vegetariana basada en una economia productiva.

L'anomenada caiguda de l'Imperi romà es posa com a fita final de l'Edat Antiga. Idò aquest declive també pot ser degut al clima, als seus canvis, a més d'altres contextos socioeconòmics. Els arbres d'aquest període en deixaren constància en els anells concèntrics dels seus troncs. Estudiosos de l'Institut d'investigacions Forestals de Suïssa han analitzat objectes provinents d'aquesta època mesurant la gruixa dels anells de la fusta de roure en què estaven construïts per analitzar els canvis climàtics de l'època. Els resultats es cotejaren amb testimonis documentals d'aquells moments. La seva conclusió: l'increment de la inestabilitat climàtica entre els anys 250 i 600 coincidí amb la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident i amb l'agitació social de las grans migracions(la pressió dels bàrbars del nord empesos per les tribus de l'est). Així l'estudi assenyala que al llarg del segle III de la nostra era es va viure a Europa una etapa de dècades d'aridesa i molta calor combinades amb altres de precipitacions molt abundoses i descensos bruscos de les temperatures. Aquestes sobtades variacions es varen veure reflectides en interrupcions de la producció d'aliments i, com a conseqüència, en una creixent inestabilitat econòmica que provocà protestes i revoltes socials i la debilitat de l'estat romà.

A la Baixa Edat Mitjana es produí un esdeveniment ambiental que reduí dràsticament la població i, amb tota seguretat, provocà els canvis que ens portarien a l'època moderna: la irrupció de l'anomenada Pesta Negra o bubònica. Una inflamació dels ganglis que es complicava amb malalties septicèmiques -de la sang- i pneumòniques -de l'aparell respiratori-. Quan la pandèmia arribà a Europa a través dels ports italians a mitjans dels segle XIV, ja havia reduït dràsticament les poblacions d'Índia i Xina a quasi la meitat. Ràpidament la malaltia es va estendre per França, Castella, Aragó i el centre d'Europa en un any; l'any següent arribà fins a Anglaterra i el nord del continent. Fins i tot afectà a la Rússia europea. La purga demogràfica fou molt elevada -es calcula que morí entre el 30 i el 60 % de la població europea-, però no va ser la única conseqüència, sinó que produí una gran crisi econòmica i social degut a la gran caiguda de la producció agrària. La manca de productes agrícoles i la de mà d'obra en què es basava l'economia medieval foren l'incentiu d'una nova era d'innovacions que posaren punt i final a l'Edat Mitjana.

La Revolució francesa tengué lloc sota el regnat de Lluís XVI, però començà a gestar-se sota el mandat de Lluís XV degut a la situació precària en que es trobava l'estat francès a causa del deute públic -ens sona d'alguna cosa?- i d'una important crisi agrària. Aquesta última sorgeix a causa de les desfavorables condicions climàtiques dels anys 1787 i 1788: els agricultors s'empobriren i deixaren de comprar productes manufacturats; això provocà la manca de feina per als treballadors dels tallers i de les primeres fàbriques i, finalment, el descontent general de gran part de la població. Allò curiós és que, aquesta brusca i curta variació climàtica segurament fou provocada per l'erupció d'un volcà islandès -això també ens sona-, la qual provocà, amb el massiu llançament de fum i particules a l'atmosfera, una disminució de la quantitat de radiació solar que arribava a la superfície terrestre i, per tant, un llarg hivern que avui anomenaríem "nuclear".

I la Revolució industrial? A finals del segle XVIII, Gran Bretanya comptava amb tots els factors a favor per al seu desenvolupament: una revolució agrícola que abastí de més aliments a la població i incrmentà la població; un règim polític lliberal; importants avanços tècnics en mitjans de producció i transports; i, finalment, estar situada en el nus, en el nodus central, de la major xarxa de comunicació i comerç coneguda fins al moment i que ja arribava i reunia als cinc continents. Malgrat la concurrència d'aquests i altres factors no ens n'hem d'oblidar d'un de fonamental, el mediambiental: les Illes britàniques comptaven amb un clima temperat plujós -el que suposa una gran capacitat de recursos hidràulics tant per a l'agricultura com per a la generació d'energia-  i amb una gran abundància de recursos minerals, en especial ferro i carbó. Gran Bretanya estava enclavada en una regió de capacitat climàtica "superior", que es com es coneixen aquelles zones de la Terra que tenen un clima que permet als seus habitants humans desenvolupar una energia de treball superior a altres regions amb climes més difícils.

Una vegada repassat tot això, i en podríem trobar més exemples, veim, doncs, com la història de la humanitat és fruit de l'atzar, com ho és el camí seguit per l'evolució de les espècies, sense cap planificació ni humana ni divina.

Ramon Colom Guasp

Ideologies

A l'escriptor Arturo Pérez Reverte li preguntaren de quina ideologia era. Ell contestà: "No tengo ninguna ideología. Tengo una biblioteca".
M'hi apunt.

Ramon Colom Guasp

L'amo en Biel i la seva generació (in memoriam)

Per als meus amics Aina, Toni, Pere, Laura, Biel, Xesc, Lena, Biel Jr., Gabriel i Víctor,

A la matinada del divendres al dissabte, morí l'amo en Biel Aguareles, el pare de n'Aina,  a Caubet. Simplement el seu gran cor va dir basta. Havia patit, amb resignació i queixant-se només quan no quedava altre remei, durant els darrers anys el dolor i la mala vida que li donava un cranc que li devorava la gargamella i al qual els metges no aconseguien tallar-li les pinces. La seva dona, el seu gran amor, també fou víctima d'una hidra d'aquesta espècie anys enrera, deixant-lo viu a l'hora que tocat d'aquella tristesa infinita que suposa la pèrdua del sentit del viure. Ha estat a temps de veure i tenir en braços a la seva nova néta, Laura, aquest petit estel que ens ha rejovenit a tots aquest estiu, i el seu esperit ha donat per tancada la seva comesa.

Ahir li tocà a ell. La carpa va tocant amb la seva mà gèlida les portes dels de la seva generació, aquells que naixeren durant la República, la Guerra o els anys de la Fam. La mateixa setmana també se'n va dur a Bernat Cabot i mon pare, que en complirà 83 pel gener,  em crida per dir-m'ho. Cada mort d'un d'aquells que sortien a les velles fotos escolars del Convent, amb cap rapat i calçons curts, suposa per ell un cop a l'ànima, una nova cadira buida a una classe on es comença a sentir tot sol.

El temps només corr en un sentit.

A l'estiu de fa tres anys, quan encara les casetes del Mónaco estaven dempeus, en Salvador portà la càmara a la platja per immortalitzar les cares alegres i els fruits dolços de l'estiu. En elles surten els rostres de mestre Toni Garau, el meu sogre i el meu segon pare, i de l'amo en Biel, envoltats de fills i néts sota els raigs del sol en un crepuscle daurat del que encara tenien ganes de gaudir. Baixaven tard, a l'hora de la cervesa,com també encara a vegades ho fa l'amo en Pep Girbent,  i escoltaven les converses de platja dels joves, els seus acudits, les seves rialles laxes i les seves elucubracions disbaratades, sota el rumor dels llampecs plens de vida dels infants i els seus jocs. S'havien amotllat al temps i ens feien companyia, mai nosa. Gaudien de poder participar quan els interpelaven, orgullosos del que sabien, del que havien après durant una vida gens fàcil, però mai soberbis.

Amb ells teníem l'exemple, pot ser sense adonar-nos, d'una generació que tombà el segle XX i encetà el XXI  a base d'esforç, molta feina i causes quotidianes i familiars. Tenir feina per dur un sou a casa, per poder fer un ca seva; respectar i estimar les seves dones com abans no s'havia fet mai; donar estudis superiors als fills, quan ells, fills de treballadors, no havien pogut, en aquells temps de grans diferències i penúries, passar de l'escola primària... Havien après a esser escèptics, i cínics en ocasions, davant les promeses de felicitat col·lectiva que els oferia la política (joves en el franquisme, pares en democràcia i padrins en la globalització mercantilista)  i la religió que havien mamat de petits passant comptes de rosari i misses en llatí. Havien sabut superar els tabús de l'època antiga i acceptat les novetats, ara desvelades, que els presentava la societat a través de la vida dels seus fills i néts: els divorcis, l'homosexualitat, les drogues, les noves famílies, la vida acomodada... Ells no ens feien discursos, parlaven amb els fets de cada dia i amb les anècdotes de la joventut.

Li devem molt en aquesta generació, no intentaré, per impossible, detallar-ho. Mon pare, mestre Toni Garau, l'amo en Biel, les seves dones, representen una humanitat que ha capgirat la Història en només cinquanta anys. Per això aquest humil tribut.

"I wish you were here..."

Ramon Colom Guasp

HA NASCUT UNA ESTRELLA

Aquests dies els mitjans de comunicació ens han fet partíceps del naixament d'una estrella. No es tracta d'un nou crack futbolístic, ni d'un nou David Bisbal o d'una estrella de Hollywood; parlam literalment d'una estrella. Va nèixer molt aprop, relativament, a l'espai-temps, dins la nostra galàxia Via Làctea, a la regió central a la constel·lació de Vela, fa uns 1400 anys (és a dir, a 1400 anys llum i, si ho voleu saber en quilòmetres, només fa falta que multipliqueu -es pot fer amb calculadora- 300.000 qms per 60 segons per 60 minuts per 24 hores i per 365 dies i per 1400 anys), quan Mahoma només tenia 42 anys i encara vivia a La Meca, l'any en que Jerusalem fou destruïda pels perses després de la seva recuperació pels bizantins... Però, per aquest fet extrany a la nostra lògica de que quan miram el cel veim el passat (la llum del Sol tarda 8'3 minuts, 1 hora i 8'3 minuts a Canàries), els astrònoms no han pogut captar la nativitat fins fa uns dies. I a més, li han fet una foto, que és el que han mostrat les teles i es pot veure via internet.

 

La imatge ha estat captada per l'Observatori Astronòmic Europeu amb el telescopi ALMA, el més potent a la superfície de la Terra i  situat al desert d'Atacama a Xile per les seves bones condicions de baixa nigulositat i de contaminació lumínica. Malgrat això, el que han aconseguit fotografiar els astrònoms, no és el nadó estel, perquè aquest és invisible a l'ull humà en estar ocult sota una capa de matèria mol·lecular opaca, sinó els focs artificials que està amollant per a celebrar la seva vinguda al món. És com si diguessin que hi ha foc i només ens mostrassin el fum, les ombres de la caverna. El que ha pogut observar i fotografiar el potent telescopi són dos fluxes de vent solar que emet l'estel a un milió de quilòmetres per hora des dels seus dos pols i que es troben formats pel gas expulsat al que s'afegeixen niguls de gasos i pols interestelar. És el que els astrònoms anomenen un objecte Herbig-Haro, una nebulosa associada amb estrelles que s'acaben de formar. Se'n coneixen i n'estan batiats uns 900 i es calcula que n'hi podrien haver uns 150.000 només a la Via Làctea. Aquest concretament s'anomena Herbig-Haro 46/47, té una extensió semblant al diàmetre del nostre sistema solar,  i tendran temps de fotografiar-lo en més ocasions degut a que el part d'una nova estrella dura uns cents de mils d'anys.

Com ocorr la gestació? En una zona de l'espai, normalment en un viver d'estels, es concentra material interestelar de forma tan densa i massiva que es contreu sobre ell mateix i comença a produir energia a partir de les reaccions nuclears de fisió que s'hi produeixen. Això ocorr dins una mena de placenta o nigul mol·lecular altament opac i, per tant, el que es pot observar de forma directa són els dos potents fluxes de material que emet el cos central de l'estel o estels. Perquè en aquest cas sembla que la HH46/47 no és una, sinó dues estrelles bessones (la 46 i la 47), la segona una mica més disminuïda que l'altra, esdeveniment, el del doble estel, més freqüent a l'Univers que la germinació d'una sola, com ocorr amb el nostre Sol.

La Herbig Haro 46/47, ara encara en període de gestació, deixarà, d'aquí uns quants de cents de mils d'anys, d'emetre aquest potent i massiu fluxe bipolar i es convertirà en una estrella més de la nostra galàxia. Amb el temps evolucionarà i, pot ser, d'aquí uns quants de mils de milions d'anys explotarà en una supernova que repartirà els seus materials per l'espai. Uns materialsa partir dels quals els futurs pobladors de l'espai n'estiran constituïts i hi fabricaran les seves armes, les seves joies, els seus vehicles... Com ho hem fet nosaltres, constituïts per pols estelar. I així és: l'únic element químic o material que es formà durant el Big Bang va ser l'hidrogen. Els altres, el carboni que constitueix els éssers vius, l'oxigen que respiram, el ferro amb que fabricam les nostres eines, el silici dels xips d'ordinadors i mòbils, la plata i l'or de les nostres joies..., han estat tots formats pels propis estels.

Els estels joves estan constituïts per hidrogen, el primer element de la taula periòdica (un protó, un neutró). Aquest es troba sotmès a tanta gran pressió a l'interior de l'estel que aconsegueix, mitjançant una reacció de fisió nuclear, ajuntar dos protons i dos neutrons i dóna lloc al segon element, l'heli. És el que fa el nostre sol. L'energia produïda en el procés de fisió atòmica és la que ens arriba en forma de llum i calor. Si l'estel se segueix contraent, els dos nuclis d'heli poden donar lloc a un de berili; el berili i l'heli forman el carboni; el carboni i l'heli formen l'oxigen; i així successivament. És un procés anomenat nucleosíntesi.

A l'any 1504 de la nostra era, astrònoms xinesos documentaren l'aparició d'un gran estel al que anomenaren "estrella convidada" per haver aparegut així de prompte en el gran ball del Cel. També la documentaren els indis anassazi que vivien al sudoest dels actuals EEUU. Es tracta de la primera documentació existent sobre una supernova, un forn de matèria estelar. A les estrelles massives, de més de vuit masses solars, arriba un moment en què la formació d'elements pesats, com el ferro, no allibera energia, sinó que la consumeix. Dins elles es produeix un combat entre dues grans forces, la gravitatòria i la nuclear. Com a dos titans un contra l'altre, una intenta compactar el material i l'altra expulsar-lo a l'exterior. Quan la part central d'una d'aquestes estrelles enormes es converteix en un nucli de ferro, el centre ja no pot aguantar la força de la gravetat i col·lapsa pel seu propi pes. En els pocs segons en què dura el col·lapse es formen els materials més pesats que el ferro i, al mateix temps, les capes més exteriors de l'estel són expulsades a l'espai i forma la supernova. Els elements dispersats per l'espai per la supernova creen un nigul interestelar, us n'enrecordau, un nou viver d'estrelles i planetes, d'on naixeran nous estels com el nostre Sol o com la Herbig Haro 46/47.

Ramon Colom Guasp

  

 

http://www.eso.org/public/spain/videos/eso1336a/

 

DEMOCRÀCIA TOTAL (apunts)

Avui he de tornar un llibre. Es tracta de "Autobiografía de papel" (Mondadori, 2013), del literat i periodista espanyol Félix de Azúa, i en el qual l'escritor repassa la seva experiència com a poeta, novelista, assajista i periodista. L'excusa de recollir la seva trajectòria literària li serveix a l'autor per analitzar l'art i la literatura del segle XX i enfrontar-la a la societat contemporània que ens toca viure, global i mercantilista, des d'un punt de vista personal escèptic i atrevit. Us deix els apunts presos a partir bàsicament dels subratllats de l'amic que em recomanà i deixà l'assaig, traços que m'han facilitat el resum i que destaquen els plantejaments més generals que  fa l'autor. Per si serveixen per a la reflexió.

Sobre la cultura i l'art:

"La cultura occidental [...] ha pasado de un sistema de élites y oligarquías en el siglo XX a la actual democracia total".

"El fondo técnico del proceso, la colosal ampliación del área controlada por la red y el orden cibernético, había de dominarlo todo".

"El tópico de la cultura producida industrialmente [...] no era sino el arte correspondiente a la democracia total".

"En los países avanzados son las masas las que deciden qué leer y las industrias se apresuran a fabricarlo".

"Poesía y novela forman parte de la cultura de masas y no se distinguen de cualquier otro producto industrial".

"Los diarios son centros de producción literaria cuya finalidad es disimular al máximo los acontecimientos reales e ir construyendo una historia ideológica peculiar".

"[El periodismo] el único género que exige un conocimiento superficial, pero lo más extenso posible, del mundo". [...] Es el género idela de la democracia total y de la cultura de masas. Los políticos le tienen pavor".

Sobre el món global i mercantilitzat:

"En la actualidad es mercancía prácticamente todo".

"La mercantilización total va unida a la democracia total, siendo esta sencilla y crudamente un mercado de votos y cada voto una mercancía que requiere un tratamiento técnico muy complejo".

"Millones de paratos conectados entre sí que permiten dirigir el comportamiento de billones de usuarios".

"La potencia descomunal de la red técnica, su capacidad de control, su energía igualitaria y niveladora precisan de dos o tres generaciones nuevas con fuerzas suficientes para ver la jaula desde afuera. Y cada día va a ser más difícil salir fuera".

"Quienes claman contra la globalización no entienden que es un proceso inevitable cuando la atribución de precios toma el mando de la totalidad de procesos sociales. Y en la democracia total no hay más razón, moralidad, sabiduría, entendimiento, espiritualidad o capacidad de proyección que la estadística".

"La justicia se adapta al mercado con conceptos como la alarma social y las iglesias actúan como supermercados de oferta espiritual".

"La felicidad es una abstracción bancaria que se vende como promesa de bienestar permanente [...] Y es una mercancía para masas ansiosas ce comprar cualquier medicina que les persuada de que están en ese mundo para algo".

"El gozo, el placer, el dleite o cualquier otro sinónimo de bienestar, incluido el disfrute, son siempre efímeros y obligadamente individuales. Este es el mayor valor del gozo. Que es efímero".

"La filosofía casi ha desaparecido [...] Y la ciencia en general ha venido a convertirse en un parámetro inferior y auxiliar de la técnica".

"Las revoluciones verdaderas son imprevisibles y no tienen líderes. La mejor experiencia de toda una vida ha sido la de constatar que somos juguetes del azar y nada de lo que hacemos con la pretensión de influir sobre el mundo es comparable con lo que realmente lo influye, sean píldoras o terremotos".

"Quienes habíamos comprado (bastante barata ciertamente) la felicidad del siglo XX, nos dimos cuenta que cualquier felicidad que puede mercantilizarse como liberación colectiva es, necesariamente, falsa".

"No hay nada más insufrible que la arrogancia de los creyentes".

"Aún estamos ensayando cómo sobrevivir en una sociedad sin dios y sin ayuda externa, después de veinte siglos de religión cristiana y sobreprotección divina".

"La decepción y el desencanto se producen cuando las soluciones que nos han servido para sobrevivir en tiempos revueltos se demuestran como la principal causa de que estos tiempos fueran revueltos".

Extret de "Autobiografía de papel" (Mondadori, 2013), Félix de Azúa.

Ramon Colom Guasp