Avui en dia de qualsevol cosa en fan un governant, pitjor, a
qualsevol neci li donen la vara de mando. Quan jo feia feina de manobre algú em
va dir "si vols conèixer qualcú, dóna-li es mando", així, en llengo
baleá, i aquí els teniu, asseguts a la poltrona a base de falses promeses, de
les errades dels altres i d'una campanya electoral finançada amb doblers de
dubtosa procedència i farcida de promeses falses. Ells mateixos s'han destapat,
davall de la majoria -relativa- que els atorgaren les urnes s'hi amagaven unes
maneres despòtiques d'ostentar el poder, a base de decrets llei i ignorant les
decisions judicials; l'únic que realment desitgen, el poder.
En un moment en què els ciutadans han sortit al carrer -els
ciutadans actius que mouen la societat, no la majoria silenciosa que porta el
bast posat- , reclamant democràcia plural i participativa, menys mentides i més
atenció a la societat civil, ells tiren pel camí dret, basat en un argumentari
falsejat, i provoquen encara més disensió entre l'anomenada classe política i
el carrer, sort d'ells del seny i la poca agressivitat dels mallorquins.
Les mentides són moltes, i dites amb mala fe i no amb
l'afany de que siguin piadoses, i els
incompliments més. Començaré per les primeres i em centraré només amb les
referides a la política educativa que Bauzá i companyia -ultres disfraçats de
demòcrates, incults vestits d'il·lustrats, experts músics en el raca-raca-.
Argumenten que porten endavant el programa defensat abans de les eleccions. Fals.
Tothom pot anar avui en dia a les hemeroteques i consultar el seu programa
educatiu: en el primer punt, supòs que el bàsic i que per això va davant,
prometen un acord educatiu amb els professionals, amb les famílies i amb les
altres forces polítiques, perquè l'educació no es trobi a mercè de les
voluntats polítiques de cada moment -no ho diuen tan bé perquè no en saben
més-, tot just el que reivindicam els docents des de sempre i que ara no ens
volen ni deixar esmentar -a força d'utilitzar l'adjectiu antidemocràtics, sí,
ells, els tardofranquistes- argumentant la majoria democràtica de les urnes.
També parlaven de potenciar la llengua estrangera, pero de cap manera
informaven de que ho durien a la pràctica a costa de carregar-se altres àrees
pedagògiques. La mentida s'ha convertit també en un incompliment: no han cercat
l'acord, han provocat el desacord i la insurrecció, fins i tot, beneits ells, a
força de defenestrar persones valuoses dins de les seves pròpies files.
Argumenten que la immersió lingüística ha provocat el fracàs
educatiu, l'abandonament escolar, els regulars resultats en els informes PISA.
Ja, ja, ja, deixau que rigui un moment abans de continuar escrivint... Això no
s'ho creuen ni ells. Si s'ho creuen, aquí teniu una mostra més de la seva
intel·ligència. Sembla un argument tret d'aquell acudit vell de la lògica i la
peixera ("si no t'agraden els peixos, idò és que ets maricon"). El
fet cert és que l'anomenada immersió, que jo no anomenaria com a tal, ha donat
uns resultats acceptables quant a l'aprenentatge de les nostres llengües per
part de gran part de l'alumnat de procedència estrangera. Ara et trobes,
almanco als pobles, un xinès o una marroquina i li parles en castellà estil
indi i fent manades com feim els mallorquins quan algú ens sembla de fora, i et
contesta en un mallorquí que molts de dirigents del PP -Bauzá, Cabrer, etc.- ja
voldrien per ells mateixos. El contrari, la lliure elecció de llengua, que per
cert contradiu l'Estatut i la Llei de normalització que proclamen la potenciació
del català, hauria provocat, amb el temps, una divisió social entre bilingües,
els catalanoparlants, i castellanoparlants, i de cap manera hauria aconseguit
l'assimilació al final de l'escolarització obligatòria de les dues llengües
oficials. I per què, per cert, hi ha comunitats autònomes monolingües amb més
fracàs escolar que la nostra? D'això, no passeu pena, en deu tenir la culpa en
Zapatero.
El fracàs escolar és degut a altres raons, més bé polítiques
i socioeconòmiques. Per resumir, la manca d'unes lleis educatives consensuades
i desideologitzades i el creixement econòmic basat amb la construcció i el
turisme -que feia que els al·lots no s'haguessin d'esforçar en els estudis per
tenir una feina ben pagada i que els pares no valorassin el bé comú de l'escola-
han romput el nostre sistema educatiu, si és que alguna vegada n'hem tengut
algun. També un percentatge molt baix del PIB destinat a l'educació bàsica, a
les Universitats, a la investigació... Què té a veure tot això amb el català i
la immersió lingüística? Els resultats dels nostres alumnes en castellà a final
de l'ESO superen els del alumnes de moltes comunitats autònomes monolingües. Un
altra argument falsejat.
L'anglès. Ah, l'anglès. La pedra filosofal, el calce sagrat,
el passaport cap al triomf laboral i, perquè no, la felicitat col·lectiva.
L'aprenentatge de l'anglès s'ha convertit en un nou mite urbà, una nova
exageració o alucinació col·lectiva que cega i no ens deixa veure el bosc, que
enriqueix a acadèmies i escoles d'idiomes. És normal i lògic creure en aquest
mite avui en dia i més quan molts dels nostres fills, vista la situació de la
marca España, es veuran obligats a anar a cercar feina a l'estranger; en un
moment en què l'educació és vista des de les altes esferes no com un enriquiment
personal, sinó com una mercaderia més per a formar mà d'obra productiva (i
mansa i callada). Però no té perquè convertir-se en un sancta santorum. La meva
opionió és que, a l'escola obligatòria, s'ha d'aprendre el domini de la
llengua, de l'expressió, de la facilitat per usar-la, d'esser capaços de
exposar, argumentar, raonar utilitzant les paraules. Una vegada adquirida la
capacitat comunicativa, després ja l'aplicarem a tots els idiomes que
aprenguem, sigui anglès, francès o maorí. Amb uns rudiments de nivell mitjà, el
que vertaderament ajuda a aprendre una llengua és l'experiència, els estudis o
el treball a fora, els viatges, la feina... Però s'estan reduint les ajudes,
les beques per a sortir a estudiar a l'estranger, quina contradicció. Com també
s'han reduït els auxiliars de conversa i els mestres de suport. A més, quin
professor per molt bo que sigui pot garantir l'aprenentatge d'una llengua
estrangera en una classe de trenta alumnes i amb un currículum carregat de
gramàtica. Que ofereixin més hores d'anglès, que reduexin els grups a 10 o 12
alumnes desdoblant les classes... tot això consta doblers i ells volen treure
petroli d'allà on no n'hi ha (o sí, l'informatiu d'avui parlava que les Balears
han tengut superàvit econòmic, a costa de retallar en sanitat, en educació, en
assistència... afegesc jo). Les famílies és clar que volen que els seus fills
aprenguin una segona llengua estrangera, però no a costa de passar pena amb les
mates o el medi. I no parlem d'aquelles que tenen fills amb dificultats
d'aprenentatge fins i tot amb la seva llengua pròpia. S'ha contemplat tot això
en el (Irreal) Decret Llei?
Es defensen dient que la societat els ho demanava. És el que
ells voldrien. Uns ciutadans que no se n'adonen del que els envolta. La
realitat és ben diferent. Les famílies podien optar entre diferents projectes
lingüístics pels seus fills, sempre respectant l'aprenentatge de la nostra
llengua. Els ciutadans castellanoparlants i els seus fills no han estat mai
amenaçats per les "forces catalanistes" i els mallorquins som els
primers que no ens consta canviar de llengua (castellà, anglès, alemany, xinès
i rus quan faci falta). A les escoles, els docents castellanoparlants no s'han
esforçat gaire per adoptar el català com a llengua vehicular, com tampoc molts
no s'han tret els cursos de reciclatge en aquesta llengua demanats per la
normativa i han continuat impartint classes. I no ha passat res; almanco no se'ls ha
expedientat com als tres directors de Maó. Al carrer s'havia aconseguit una
convivència harmònica, la majoria de vegades a costa dels catalanoparlants,
això sí, i l'anomenat "problema de la llengua" semblava que havia
deixat de ser-ho. La prova, la major part de les famílies va triar el català
com a primera llengua de l'aprenentatge dels seus fills malgrat els esforços de
la Conselleria per a desbaratar-ho.
No puc continuar, no perquè no em faltin més arguments, sinó
perquè algú ha de fer el sopar, a ca nostra no tenc chacha com a can Joserra.
Carpe diem a tots, relaxing cup i mal els foti un llamp als necis
mentiders. El temps posarà a cadascú al seu lloc.
Ramon Colom Guasp
No hay comentarios:
Publicar un comentario